XALOC
La nostra filla mitjana, sempre ens deia, "Jo tinc il·lusió d'un gos petit que no creixi". Això ens feia rumiar molt, un gos era una important decisió. Un pis, treure'l a passejar, control veterinari, etc etc, una gran responsabilitat. I de sobte se'ns presenta una adopció. Un gosset, molt pelut, no massa gran, perdut, i pobret ben malmès.
El recollim i cap el veterinari qui el va sanejar, extreure una perdigonada, etc etc, però tota la família contents de tenir un gos, no tan petit però que ja no es faria més gran. Li vam posar de nom Xaloc, doncs quan corria tota la melena es movia com si d'una ventada del Xaloc es tractés.
El xaloc va viure amb nosaltres 15 anys, molt feliç i va conèixer Europa com nosaltres mateixos. Sempre content, i disposat a passejar.
Encara recordo el dia que li vaig dir anem. I ell ve amb la corretge
ResponElimina